No sabes lo que tienes...

... Hasta que lo pierdes, o eso dicen. Y es algo completamente cierto, tanto en lo bueno como en lo malo, a vezes tienes algo genial a tu lado y no lo valoras en absoluto hasta que no está y luego te das cabezazos contra la pared y lloras la perida, pero no tienes motivo ha sido sólo culpa tuya. Y a vezes tienes una gran carga pegada a tu espalda, una lapa monstruosa, una garrapata enorme, una pulga gargantuesca, o un millar de esas cosas juntas, que te chupan la sangre, hasta la última gota y en cuanto no queda nada de ti, más que polvo y huesos, se van por donde han venido, tu te has acostumbrado demasiado a que se aprovechen de ti, bien disimulado bajo un manto de bondad y cariño, y lo hechas en falta, pero en algun momento despiertas y te das cuenta de CUAN GILIPOLLAS HE SIDO.

Apoyado en el mostrador de la libreria, en dias cómo hoy es cuando mas valoro mi trabajo, los sabados por la mañana siempre son especiales, la mayoria de los clientes no trabajan y por lo tanto están mucho mas abiertos a un posible diálogo. Las horas vuelan y de tanto en cuando encuentras a alguien con quién charlar, de libros, de cómics o simplemente de nada, banalidades como la humedad del aire, del calor que hace fuera y lo bien que se está dentro con el aire acondicionado. De repente dan las doce y luego la una, cerramos las persianas y nos vamos a casa, y me pregunto, ¿Que hacia antes los sabados por la mañana? Nada, dormir. ¿Y no es mejor trabajar de este modo tan ameno y entretenido? Pues claro. Así que afirmo, éste es el mejor trabajo al que podia aspirar, o incluso, éste es el mejor trabajo que pudiera desear. Hoy me siento feliz, radiante y lleno de energia. Don't stop me now!

Ayer mi amigo Re-k del cual hablé hace unos dias me llevó a un "pub" de Girona que me gustó mucho, es el ambiente ideal para mi, la música, el aire, los sillones... Es un Jazz Club que se llama Sunset. Sirven mi bebida alcohólica favorita, que me enseñó un compañero de trabajo. Ginebra Hendrik's, tónica (fever tree a ser posible o bién schweepes) y un par de rodajas de pepino, y volviendo a lo de antes, ese es el mejor ambiente para tomarlo, sin prisas. Hoy volveré ahi, por lo visto los sábados normalmente hacen algun que otro concierto indoor de jazz, cobran entrada, pero seguro que merece la pena. Mañana más y mejor, Adéu compañeros!

Saliendo del hoyo!

Ha pasado tanto tiempo, tantos dias, muchas semanas, tres meses. Lo que parecia imposible está empezando a suceder, cuándo la gente me decia que le diera tiempo a mi corazón para que se recuperase no les hacia mucho caso. Pensaba que el puñal que llevaba clavado en el corazón era de hierro fundido. Pero resultó ser un carambano de hielo puntiagudo, con el tiempo se va fundiendo. Recordando su nombre o tiempos pasados me dolia profundamente, pero ahora ya no. Es cierto, no soy capaz de recordar nada apacible ni feliz, pero el recurdo doloroso va dejando de escozer en el alma. Ando derecho por la calle, levanto la vista para ver ese horizonte imaginario en la ciudad, me sorprende el viento fresco cuando ando hacia o de vuelta del trabajo, poco a poco el mundo se ha ido transformando, primero eran calles de sombra, carreteras de pesadilla. Ahora me encuentro en un mundo mejor, lleno de luz y de esperanza, la gente me ha ido acompañando en el transcurso de las ultimas semanas, dolorosos meses. No ha sido fácil, pero tengo que confesarlo, me ha faltado un hombro en el que llorar, hubiese sido mucho mas facil, pasar este calvario solo ha sido muy duro. Pero esto me ha endurecido, me ha curtido aún mas. Estoy listo para salir del Zulo.

Aprovechare el artículo de hoy para hacer un agradecimiento, a una persona en concreto, no puedo dar su nombre porque seria un poco hipócrita, si ni siquiera he dicho el mio, le vamos a llamar Re-k. Le conocí antes de que todo esto pasara, cliente habitual de la libreria, sus visitas se iban haciendo mas fequentes y nuestras conversaciones mas amenas. Yo me encontraba en un momento delicado de mi vida, pero él siempre tuvo una sonrisa para dedicarme. Sólo darte las gracias amigo, si salgo del hoyo es, en parte, gracias a ti. Y a mi amigo Factöry también darle las gracias, no solo por seguir aqui después de tanto tiempo sin hablar, realmente tres años hacen mucho daño en una amistad, por acogerme de nuevo en su vida, cómo si nada hubiése cambiado, la distancia ha hecho mas dificil tu aportación en mi recuperacion cardiaca, pero aún asi, y debes saberlo, solo saber que seguias estando aquí, a mi lado, ha sido el mejor regalo que me han hecho en años. Gracias a ambos y a todos los que han seguido a mi lado después de esto, no han sido muchos, pero si muchos más de los que esperaba.

Gracias!

Fin de las Blog-vacaciones!

Dije que iba a tomarme un dia de descanso pero al final han sido dos. No me apetecia mucho escribir y he andado liado haciendo cosas. Vivir solo y tener que responsabilizarte de todas y cada una de las cosas que hay que hacer en casa es estresante. Aunque aporta muchas otras cosas buenas que hacen que valga la pena continuar con ésta vida en mi pisito de soltero.

Hay vezes que pienso, y eso nunca ha ayudado a nadie, en desaparecer, no en desaparecer de modo definitivo, simplemente coger todos mis bártulos, que no son muchos, meterlos en una maleta y marcharme a saber dónde. Dejar otra vez este lugar, en el que no llevo un año aún y no me ha sido muy productivo, si, a lo mejor tengo el mejor trabajo que pueda pedir, a lo mejor he hecho algún que otro amigo, pero mi vida ha cambiado aquí y no sé si es el lugar idóneo para reconstruir mi vida desde los cimientos. Por ahora no lo haré, quién sabe si en los próximos meses me marcho, pero ahora mismo lo considero una opción un tanto cobarde, por ahora me quedaré. Me quedaré.

Hace mucho tiempo que no recomiendo ningún libro, ni cómic, ni nada, asi que hoy volveré a las andadas. Más que un libro os recomendaré como veinte, todos del autor británico Terry Pratchett. Es el autor vivo de ficción más vendido de las últimas décadas en el Reino Unido con más de diez millones de libros, traducido a más de 27 lenguas distintas y con unas ventas anuales de más de un millón de ejemplares. En marzo de 2005 había vendido más de 40 millones de libros. Después de J.K. Rowling es el autor con más ventas. También es el autor del que se roban más libros en las librerías del Reino Unido. Gran parte de su producción literaria consiste en la serie del Mundodisco (Discworld), de la que lleva escritos 36 libros. También ha escrito novelas juveniles, relatos cortos y ha colaborado en la redacción guiones para las adaptaciones televisivas de sus novelas.

El Mundodisco es un mundo imaginario que sirve de escenario a la saga homónima. Se trata de un mundo plano, sostenido por cuatro elefantes que, a su vez, se apoyan en el caparazón de Gran A'Tuin, la tortuga estelar. El escenario es medieval fantástico, aunque algunas partes del mundo evolucionan hasta una ambientación victoriana a lo largo de la serie. Los libros frecuentemente hacen parodias, o al menos toman ideas prestadas, de autores como J.R.R. Tolkien, Robert E. Howard, H.P. Lovecraft o William Shakespeare, y también de la mitología, relatos tradicionales y cuentos de hadas, utilizándolos a menudo para establecer paralelismos satíricos con temas culturales, tecnológicos o científicos actuales.

Tardes de domingo...

Ha sido una mañana muy dura seguida de una tarde sórdida, en medio de toda esa soledad que me rodeaba me he puesto a escribir la primera tonteria que me ha pasado por la cabeza y al final me ha salido un cuento, un poco raro pero es un cuento. El problema es que está en catalán, lo que me recuerda que es el primer artículo en catalan del blog. Si alguien no lo entiende en absoluto y quiere que se lo traduzca que me mande un correo electrónico i haré lo que pueda para hacerlo lo antes posible. Espero que os guste.

TARDES DE DIUMENGE

Era una tarda d’estiu, concretament una primerenca tarda d’estiu, ell no estava acostumat a la calor que ara l’envoltava, encara. Els raig del sol es filtraven entre les cortines de la seva sala d’estar. La seva gata jugava amb algun plàstic que havia tret de ves a saber on. Es nomal en els gats això, pensava ell sense donar massa importància en la fressa que feia l’animal tot esvalotat. Ell es trobava estirat al sofà, amb la música posada a l’ordinador. Sense pensar en res ni en ningú concret, només pensava en el temps que havia passat. No en la seva vida, només en el temps, de veritat existeix alguna cosa aixi? De veritat hi ha alguna cosa anomenada temps que passa i continua passant i mai s’atura? O simplement es un invent dels humans, que com que la nostra vida te un principi i un final ens hem vist obligats a delimitar la nostre durada amb alguna mesura abstracte? Fet i fet no tenia massa sentit el que pensava. Era el primer diumenge de Juliol, la tercera tarda de diumenge de l’estiu. El venitlador, encès, feia moure les cortines, es movien de forma totalment aleatoria, sense cap patró, semblaven un fantasma despistat. <He passat millors dies> pensava, i s’ho repetia sovint, pero també podria haver estat pitjor, molt pitjor. La noia amb la que estava havia marxat de casa farà cosa de tres mesos, potser una mica més. El temps que havia passat des del dia que va marxar fins el moment precís on ens trovabem havia tingut molt poc sentit. Tot li semblava una perdua de temps, cada cosa que feia, millor dit, cada cosa que s’obligava a fer només li servia per no pensar en la soledat que ara mateix l’envoltava.

Ella va marxar una tarda de diumenge també. Mentre ell estava treballant al quiosc de la llibreria va marxar, no va deixar cap nota, va agafar la seva roba, la va carregar al cotxe i no la va tornar a veure més, mai més. Potser per això les seves tardes de diumenge eren tan amargues. Sovint s’omplia la banyera amb aigua freda i escuma i salts de bany. Salts d’aquelles que van be per al cutis, li solia dir la seva exparella, ella les va comprar i algú havia de gastar-les. Es passava dues hores a l’aigua amb la ment en blanc. Tancava els ulls i intentava no pensar en res. Però tots sabem que això no es possible, així que solien assaltar-lo records llunyans i no tant llunyans, de temps millors, i també de temps pitjors. El pesament que mes li dolia era que podia fer a partir d’ara, se’n havia anat, i amb ella tots els seus plans de futur. Sempre comparava la seva fugida amb com si la vida que desitjava se li hagués escapat de les mans, com si no l’haguès sabut retenir amb ell. Però la veritat era que ell no en tenia cap culpa. Al sortir de la banyera obria el moble-bar i n’extreia una ampolla de Wild Turkey, agafava dos o tres glaçons del congelador i es preparava un whisky. A vegades era un vodka amb tónica, a vegades un gintònic. Aquell diumenge de Juliol també ho havia fet.

Era un noi jove, no aparentava més de vint-i-cinc anys, encara que realment en tenia menys. Tenia tota una vida per endevant. Una vida gairebé per encetar. La gent generalment el menyspreava per la seva edat i això li dolia molt. Per això preferia no dir-la, era molt més madur que cualsevol noi de la seva edat que havia conegut. Haver marxat de casa tan aviat, haver viscut per el seu compte durant tants d’anys l’havien enfortit. Sense voler-ho s’havia fet un home. A vegades es mirava al mirall i no hi trobava el que buscava, ara ja no era un noi sense obligacions ni responsabilitats, el que hi trobava no li acavaba de fer al pes. Solia odiar a la gent que havia tingut la vida molt més fàcil que ell, però ara ja no, no havien fet res que mereixes aquell odi, ara tan sols els envejava.

Mentre estava estirat al sofà pensant en la relativitat del temps, en la relativitat de l’espai, en la relativitat de tot va arrivar a pensar en què era ell, en si era un home o si era el somni d’alguna cosa extranya i desconeguda que s’havia endormiscat fent ves a saber què i somiava en un home jove, en un noi gran, pensant en la relativitat de tot. Finalment es va aixecar, va fer l’ultim glop del seu whisky. Li agradava la sensacio calenta que sentia a l’estomac, era com si se li encenesin les entranyes. Es va aixecar i es va dirigir al bany i va fer una ullada al mirall. El que hi va veure aquell dia tampoc li va fer el pes. Aquell home que veia al mirall no era ell, amb un posat tan seriòs, amb aquella barba de tres dies. No podia ser ell de cap de les maneres. Va tornar a la sala d’estar i va continuar pensant fins que va convenir que tot allò era un somni, que d’un moment o d’altre es despertaria i tornaria a tenir quinze anys. Però no va passar.

Va agafar un llibre del prestatge, li agradava molt la lectura i de llibres en tenia un munt. Però aquella tarda de diumenge no li venia de gust llegir, ho va intentar però les pàgines li passaven molt lentes i de seguida se’n va cansar. De sobte va rebre una trucada de telèfon, Qui podria ser? Ell no estava acostumat a rebre trucades. Una veu femenina el va sorprendre a l’altre banda del fil. Era una veu dolça, com una soprano fent-li una interpretació a cau d’orella.

- Voldria parlar amb el senyor Prat si m’ho permet.- Va demanar la dolça veu a través del telèfon. Mai el tractaven se senyor i això el va descolocar una mica, va mirar a banda i banda desitjant que hi haguès algun altre senyor Prat, però no hi era. Es referia a ell.
- Sóc jo mateix.- Li va respondre ell amb la veu encarcarada per les hores que feia que no pronunciava un mot en veu alta i es va escurar la gola.
- Només volia donar-li les gràcies per el que va fer per mi l’altre dia.
- Jo? No recordo haver fet res per ningú en els últims dies… senyoreta em penso que s’ha equivocat…
- No ho crec pas.- Va interrompre’l ella sense miraments.
- Doncs no ho recordo, em sap greu.- Es va disculpar ell una mica sorprès, escoltava la veu amb molta atenciò per veure si reconeixia algun tret que el fes recordar. Intentava imaginar-se a ell mateix fent algo per algú. Alguna cosa que mereixia una trucada d’agraïment, però no hi va caure.
- Només volia donar-li les gràcies. No es preocupi, no el molestaré més. Gracies de nou i arreveure.- Tot seguit es va trencar la comunicació.

Va rumiar-hi molta estòna però mai va arribar a cap hipòtesi viable del perque d’aquella trucada. Simplement es va adonar que havia fet alguna cosa bona. I això li va recordar que no tot el que havia fet en els últims tres mesos havia estat una pèrdua de temps, havia fet alguna cosa, ves a saber què, que mereixia una trucada d’agraïment. Es va sentir reconfortat, confòs però reconfortat. Realment potser només era un somni. Potser tot era un somni.